Cerca de textos i medis per mesos

Cerca textos i medis per dia de mes

juny 2019
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig   jul. »
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930

Globedia

El significat filosòfic de l’Holocaust. Jaume Farrerons

image_print

EL SIGNIFICAT FILOSÒFIC DE L’HOLOCAUST
Ponència de Jaume Farrerons al Vè Congrés Català de Filosofia, Canillo, Andorra, 20 de juny de 2019 a les 16:05 hores.

Parlar d’un significat filosòfic de l’Holocaust té com a supòsit que n’existeixi abans un de comú. Tothom coneix quin és aquest significat comú de l’Holocaust: cada dia, els mitjans de comunicació, la premsa, la «cultura», els polítics, els «referents morals de la societat», etc., esmenten directament o indirecta «l’Holocaust».

Ens podríem fer la pregunta de per què aquesta exclusivitat i insistència en l’Holocaust, quan hi ha malauradament, ben entrats els temps moderns, molts altres genocidis, crims de guerra i crims contra la humanitat dignes de menció i condemna, alguns dels quals són totalment desconeguts per la majoria de la població. És el cas de l’extermini de 10 milions de congolesos pel rei Leopold I de Bèlgica… Sí, la «petita Bèlgica», envaïda pels alemanys, va perpetrar, abans que no existís el partit nazi, un crim que supera en nombre les víctimes jueves «oficials» de l’Holocaust.

Aquesta seria, emperò, una pregunta que apunta ja ultra el significat comú de l’Holocaust i que fins i tot aixecaria sospites entre els valedors de la «ideologia de l’Holocaust». Tanmateix, es tracta d’una pregunta que porta a moltes altres de similars característiques i obre tot un camp de reflexió que podríem anomenar significat filosòfic de l’Holocaust.

Crec que no exagero si afirmo que l’Holocaust hauria de ser l’objecte central de la reflexió filosòfica. Però, si la tasca de la filosofia és preguntar, la «filosofia de l’Holocaust» no pot començar convalidant com a premissa major el significat comú de l’Holocaust. Això no seria filosofia. El filòsof, des de Sòcrates fins a la il·lustració, qüestiona, exerceix la «crítica», posa en ridícul el saber comú… Filosofia significa sospita i els grans filòsofs (Nietzsche, Marx, Freud, Heidegger…) ho són de «la sospita». La filosofia és, sobretot, una «crítica del poder» establert, però la ideologia del poder és avui, a escala mundial, la «ideologia de l’Holocaust». Per tant, el filòsof ha de preguntar-se sobre la consistència o fonamentació d’aquesta ideologia. Qui es limiti a acatar la ideologia del poder no pot anomenar-se «filòsof» encara que s’hagi llicenciat o doctorat i pugui ser fins i tot professor de filosofia. De vegades, com tothom sap, alguns suposats filòsofs sacrifiquen la filosofia a canvi d’un lloc de treball o una plaça de funcionari docent.

El filòsof ensopega, emperò, amb un obstacle tremend quan intenta reflexionar sobre l’Holocaust: el relat de l’Holocaust que en sustenta el significat comú ha estat fixat per un tribunal militar i blindat legalment a tot Europa continental. Em refereixo, com saben, al tribunal militar de Nuremberg i no hauré de comentar aquí els articles del codi penal espanyol que castiguen amb presó el qüestionament del significat comú de l’Holocaust. Tanmateix, en la mesura que l’Holocaust sigui l’objecte central de la filosofia perquè la ideologia de l’Holocaust és la ideologia del poder vigent, prohibir el qüestionament de l’Holocaust equival a prohibir la filosofia. I on no hi ha filosofia, no pot haver-hi democràcia. Per tant, afirmo que no existeix la democràcia a Europa continental.

No obstant, hi ha països occidentals on no regeix aquesta prohibició penal. (Això no vol dir que siguin països democràtics, perquè la filosofia és una condició necessària, però no suficient, de la democràcia). El que succeeix és que, no regint-hi l’esmentada prohibició, poden publicar-se, per exemple, obres que a Europa continental serien objecte de persecució penal. I nosaltres coneixem aquestes obres, les quals fins i tot han estat traduïdes al castellà sense que la fiscalia actuï contra elles perquè incorreria en un ridícul extrem. Els hi llegiré el que poden trobar en un assaig ben conegut de Goldhagen sobre l’Holocaust:

“(…) suele creerse que los alemanes mataron a los judíos, por lo general, en cámaras de gas, y que sin éstas, los medios modernos de transporte y una burocracia eficaz, los alemanes no habrían podido matar a millones de judíos. Persiste la creencia de que, de alguna manera, sólo la tecnología posibilitó un horror a semejante escala (…) Existe la creencia generalizada de que las cámaras de gas, debido a su eficacia (que se exagera mucho), fueron un instrumento necesario para la carnicería genocida, y que los alemanes decidieron construir cámaras de gas en primer lugar porque necesitaban unos medios más eficaces para matar judíos. (…) Todos estos criterios, que configuran básicamente la comprensión del Holocausto, se han sostenido sin discusión, como si fuesen verdades evidentes por sí mismas. Han sido prácticamente artículos de fe, procedentes de fuentes distintas de la investigación histórica, han sustituido el conocimiento fidedigno y han distorsionado el modo de entender este período” (Daniel Goldhagen, Los verdugos voluntarios de Hitler, Madrid, 2003, pp. 29-39).

Això ho diu Daniel J. Goldhagen, un jueu novaiorquès. I no és ni de lluny el text més «escandalós» que podria citar-los. Comencem doncs a fer-nos preguntes. Si el significat comú de l’Holocaust no prové de la investigació històrica, quina és la seva procedència? Quin valor té el «relat dels fets» d’un tribunal militar blindat penalment però dejú, segons Goldhagen, de fonamentació historiogràfica?
La filosofia, tot i la prohibició esmentada, pot constatar, en primer lloc, que a l’interior mateix del significat comú de l’Holocaust s’hi obre una escletxa. Tenim, en efecte, dos significats comuns de l’Holocaust, a saber, 1/ el que difon la premsa, els mitjans de comunicació, la literatura, la política i els referents morals de la societat, etc…; 2/ el dels especialistes que no neguen l’Holocaust —no parlo, doncs, dels «revisionistes»—, però sostenen un «relat» que, si fos conegut per la majoria de la població, provocaria un autèntic trasbals social. Aquesta sorpresa inesperada dins del significat comú de l’Holocaust engresca així, encara més, al filòsof, tot reforçant objectivament la necessitat imperiosa d’una «filosofia de l’Holocaust».

Una tesi doctoral

Qui els hi parla va presentar una tesi doctoral de mil pàgines sobre el significat filosòfic de l’Holocaust i considero rellevant explicar, si no el contingut de la tesi, impossible de resumir en el marc d’una ponència, la dinàmica institucional, per dir-ho d’alguna manera, que aquesta tesi va desencadenar. Tot i així, alguna cosa hauré de dir sobre la tesi mateixa, perquè en cas contrari resultarà difícil d’entendre el que va succeir el dia de la defensa davant el tribunal acadèmic. Un tribunal que no era el militar de Nuremberg, però se li assemblava des del punt de vista del que podríem anomenar «l’honestedat intel·lectual». Anem primer a la tesi.

Com vostès saben bé, Martin Heidegger, el filòsof més important del segle XX, va militar en el partit nazi. Durant molt de temps, la majoria dels filòsofs van negar que existís una connexió entre la seva filosofia i aquesta militància política. Pero investigacions posteriors van demostrar que la filosofia de Heidegger estava fortament «contaminada» d’ideologia feixista i alguns personatges van arribar a la conclusió que calia deixar de parlar de filosofia a Heidegger, perquè, si era ideologia feixista, no podia ser filosofia. Un raonament una mica precipitat si pensem que l’obra capital de Heidegger, Sein und Zeit, Ésser i temps, segueix plenament vigent i ha estat qualificada per Jürgen Habermas, el filòsof viu més rellevant d’Alemanya —i, per cert, un anti-heideggerià, d’esquerres i antifeixista convençut—, com l’esdeveniment filosòfic més important des de la Fenomenologia de l’esperit de Hegel. Així doncs, la filosofia té un problema: si rebutja la filosofia de Heidegger «per feixista», aleshores la filosofia mateixa és essencialment feixista també i ens trobem amb una mena de suïcidi institucional. Perquè la filosofia de Heidegger no és sols la filosofia d’un filòsof important, cim del pensament occidental, sinó la filosofia del darrer filòsof, la conclusió del procés històrico-filosòfic. I aquest procés conduiria de iure al feixisme…

Però la meva tesi encara anava molt més enllà. Afirmava que a l’ontologia fenomenològico-hermenèutica del “primer Heidegger” (1919-1929) trobem una plena fonamentació filosòfica de la ideologia feixista. No afirmo sols que Heidegger argumenti a favor del feixisme de manera reiterada, sinó que el filòsof converteix la ideologia feixista en una ideologia filosòficament legitimada amb pretensions de veracitat i legitimitat teòrica. I que aquestes pretensions de validesa, que diria Habermas, no han estat refutades, perquè els anti-heideggerians han fet una caricatura de Heidegger, però mai no han entrat en una argumentació racional contra Heidegger. La seva «refutació» és sols l’etiqueta, l’estigma de «nazi». I no hi poden entrar perquè, tal vegada, l’ontologia de Heidegger és irrefutable o, almenys, els «filòsofs» actuals no són capaços de refutar-la. La meva tesi doctoral, que sistematitza aquesta dimensió central del pensament de Heidegger, havia de ser, doncs, de fet, una fonamentació del feixisme. I és exactament el que vaig fer i reconèixer sense embuts amb la finalitat que el tribunal acadèmic refutés, si podia, l’argumentació del feixisme, la «raó feixista».

El resultat de tot plegat fou que el tribunal acadèmic aprovà la tesi, és a dir, aprovà una fonamentació del feixisme i me va concedir el títol de doctor, però no va debatre ni una sola paraula sobre el contingut de la tesi. Durant tres llargues hores, el tribunal es va dedicar a fer observacions com ara que la tesi havia de ser anul·lada perquè jo l’havia presentada amb el meu copyright, que jo havia insultat Cristina Lafont, que jo havia emprat la paraula «coz» per referir-me a un dels molts insults —insults amb totes les ets i els uts— amb que Adorno es refereix a Heidegger… Però ni una paraula sobre l’estructura argumental de la tesi, que fou convalidada sense debat.

L’única crítica important que el president del tribunal, el Dr. Félix Duque Pajuelo, esgrimí —perquè la resta ell mateix va reconèixer que eren irrellevants—, fou la següent: la frase «la mort és la veritat de l’existència», en què jo basava tota la tesi, no existia a Heidegger, me l’havia inventada jo. I el secretari, Dr. Francisco de Lara, va objectar també una cosa «important», a saber, que el Vorhabe, concepte clau a l’hermenèutica de Heidegger, no era una ideologia. Així que, al meu torn de rèplica, vaig haver de citar les pàgines on el Dr. Duque, suposat expert en Heidegger, podia trobar les conclusions d’Ésser i temps, l’obra capital de Heidegger, a saber, l’enunciat «la mort és la veritat de l’existència»; enunciat, que no frase, perquè el Dr. Duque confonia una cosa amb l’altra. I vaig haver de remetre’m a la pàgina d’Ésser i temps on el mateix Heidegger explica que el Vorhabe que fa possible la auto-interpretació autèntica de l’existent és un «ideal de existència» concret, una cosmovisió que es corresponia en tot, com havia demostrat a la tesi, amb el «nihilisme heroic» del feixisme. Així doncs, la ideologia feixista era la condició de possibilitat de l’accés metodològic a la veritat i aquesta fou, en definitiva, la filosofia de Heidegger.

Doncs bé, amb això ja tenim les claus que ens permeten engegar la qüestió del significat filosòfic del Holocaust. El relat de l’Holocaust 1/ converteix «la mort», que a Heidegger era la mort pròpia, en «l’assassinat» i 2/ l’assassinat, tot seguit, esdevé l’essència del feixisme, amb la qual cosa ja no hi ha res a debatre i no cal respondre a les qüestions que el «feixisme» veritablement planteja. Potser perquè l’oligarquia que governa el món occidental i ha abolit la democràcia no poden respondre-les sense haver de renunciar a determinades creences religioses. En tot cas, tant els anti-heideggerians «de professió» quant el tribunal que va examinar la meva tesi, no han estat capaços de respondre-hi.

Canillo, Andorra, 20 de juny de 2019

Comments are closed.